8. Preludi de traspàs

L’AUTOR

Jesús Moncada Estruga va néixer a Mequinensa, Baix Cinca, l’1 de desembre de 1941 i va morir a Barcelona el 13 de juny de 2005. Va estudiar a Saragossa entre els anys 1953-1958. Els darrers cursos de batxillerat els va cursar intern al Colegio de Santo Tomás de Aquino, una escola liberal. Va fer magisteri a la Escuela de Magisterio, a Saragossa, i exercí de mestre a la seva vila nadiua fins que anà a fer el soldat.

Animat pel seu compatrici Edmon Vallès, novel·lista, assagista i historiador, es va instal·lar a Barcelona per dedicar-se a la literatura i a la pintura. Va començar a treballar a l'editorial Montaner y Simón,  amb Pere Calders (que havia retornat de l'exili el 1962) i es relacionà amb altres escriptors exiliats com Tísner i Xavier Benguerel.

 Es va donar a conèixer amb els reculls de narracions Històries de la mà esquerra (1971) i El cafè de la granota (1985), on recrea el passat mític de l'antiga població de Mequinensa -ara sota les aigües de l’Ebre-,tema que va reprendre a la novel·la Camí de sirga (1988).  Més tard publicà La galeria de les estàtues (1992), ubicada a la imaginària Torrelloba, capital de província inspirada en Saragossa. El 1997 va publicar la novel·la Estremida memòria, on torna a Mequinensa,i el 1999 el recull de narracions Calaveres atònites.

Les seves obres s'han traduït a l'alemany, l'anglès, el castellà, el danès, l'eslovac, el francès, el gallec, el japonès, el neerlandès, el portuguès, el romanès, el vietnamita... El mateix autor va traduir un nombre considerable d'obres del castellà, del francès i de l'anglès.

INTRODUCCIÓ: ESPAI I TEMPS

El Cafè de la Granota, de Jesús Montcada, és un recull de catorze relats curts on s’expliquen diferents anècdotes i històries viscudes pels habitants de la Mequinensa. 

La vila pertany a la comarca del Baix Cinca i està situada en la confluència de tres rius: l’Ebre, el Segre i el Cinca. 

A mitjan anys cinquanta del segle passat es va iniciar el procés de construcció en el curs de l’Ebre dels embassaments de Riba-roja i Mequinensa, un fet que va suposar la desaparició dels vells conjunts urbans, entre ells el de la Mequinensa, i l’edificació de noves viles. 

 L’obra, per tant, es situa a la vila antiga. Als contes es fa referència als seus cafès, carrers i places, i a les mines de carbó que durant l’últim terç del segle XIX van transformar la vida econòmica i les relacions socials de Mequinensa durant gairebé un segle. Un altre element important era la navegació, el transport de mercaderies a través de l’Ebre, que apareix en algún relat quan parlen dels llaüts amarrats als molls. Els personatges que apareixen són, pet tant, laüters i miners, també pagesos, botiguers, etc. tots ells habitants del poble.  

A l’obra de Jesús Montcada també trobem reflectida la intensa i agitada vida social de la comunitat mequinensana gràcies a les descripcions que fa dels nombrosos locals (cafès, tavernes, teatre, ball...) i ambients de celebració i actes populars com els partits de futbol. 

En quant a l’escenari temporal, com ja s’ha esmentat més amunt, a principis de la dècada dels anys setanta del segle XX es va produir el trasllat dels habitants al poble nou i l’abandó i enderrocament de la vila vella. És per això que podem afirmar que els contes han de ser datats abans de 1970 ja que és a partir d’aquest any quan comença la seva destrucció i despoblació, fet que no apareix al llibre ni per via directa ni indirecta. 

D’altra banda, les poques dates esmentades en les narracions situen l’acció en la dècada dels anys cinquanta i principis dels seixanta del segle passat, cosa que coincideix perfectament amb la hipòtesi anterior. Tenim, així, acotada una data límit en el temps intern de les narracions.

L’acabament de la Guerra Civil Espanyola, el 1939, marca l’altre límit en la datació, ja que les referències que apareixen en els relats o bé s’hi refereixen com a cosa passada o com a mínim no s’hi refereixen com a cosa present.

PRELUDI DE TRASPÀS

El conte escollit ha estat Preludi de Traspàs. En un primer moment el títol no sembla donar gaire informació, però un cop llegit el relat, agafa el seu sentit ja que la paraula “traspàs” fa referència a la imminent mort de l’àvia.  

El relat s’explica el patiment que sent aquesta davant la seva mort. Ningú sap perquè fins que la tia Ramona, que sempre ho sap tot, se’n recorda que feia temps l’avi havia plantat una figuera al pati sense el consentiment de l’àvia. Aquesta mai va oblidar-ho i quan ell va morir la va tallar sense pensar-s’ho. Per aquesta raó  tenia por de morir perquè sabia que el seu marit feia quinze anys que l’esperava a l’altra banda per demanar-li comptes.

Els personatges principals serien l’àvia, la tia Ramona i l’avi. L’àvia és la protagonista del conte, i està espantada perquè està a punt de morir i sap que el seu marit l'estarà esperant per passar comptes ja que va tallar la figuera contra la voluntat del seu marit quan ell ja era mort. La tia Ramona és la germana de l’avi, té molta memòria, gràcies a ella se’n recorden del que va passar el dia que l’avi va decidir plantar la figuera i saben perquè l'àvia té por a la mort. L’avi Joaquim era el marit de l'àvia, treballava a la mina i va morir fa quinze anys. Pel que sembla era un home tossut, ja que va decidir plantar la figuera al pati tot i que l’àvia no ho volgués.

Com a personatges secundaris tindríem a l’oncle Orestes, amb el qual comparen la mort de l’àvia. A diferència d’aquesta, ell va tenir una mort plàcida, va aprofitar per morir-se mentre la seva dona feia el sopar. També hi hauria la seva dona, la tia Teresa que acudeix a vetllar la mort de l'àvia, la tia Carme que és germana de l'avi Joaquim, la Teresa i la Ramona, el senyor honorat, l’apotecari que segons els rumors coneix a la tia Ramona pam a pam i finalment, les veïnes que intenten fer-li passar millor el tràngol a l’àvia.

Els temes d’aquesta narració serien bàsicament la mort i la por, íntimament relacionats. En aquest cas la por a la mort no és altra cosa que la preocupació o el temor d’enfrontar-se a les conseqüències dels nostres actes. Per tant, la moralitat seria que qualsevol acte té la seva repercussió i que abans de fer res hem de pensar-nos-ho dues vegades perquè més tard podríem penedir-nos.   

El temps “actual” de la narració es pot assimilar al de tot el recull en aparèixer la figura del narrador-cronista que parla des d’aquest “present” dels anys vuitanta. Els fets que es relaten reculen fins al moment que es va plantar la figuera. Podem deduir que l’àvia que està a punt de morir va viure aquests fets en la seva edat adulta, en estar ja casada. El moment en que va ser tallada la figuera es retrotreu “més de vint anys” enrere i l’espai de temps entre els dos successos es va perllongar “durant anys i panys”. Per tot això es pot aventurar que la narració és explicada des dels anys vuitanta, que el fet de tallar la figuera va ocórrer a principis dels seixanta i que va ser plantada molts anys abans. Segons aquesta temporització l’acció “actual” hauria de fixar-se a la vila nova i l’acció passada a la vila vella.

En quant a l’estructura el conte es podria dividir en tres parts. La primera equivaldria al plantejament de l’espai i la situació, la segona seria l’explicació de l’incident de la figuera i, finalment, la tercera correspondria a la reflexió del narrador i el final de la història.

L’estil que Jesús Moncada utilitza tant en aquest relat com als tretze restants és ràpid i concís, quasi vertiginós. Diu allò que  vol dir amb les paraules i les pàgines justes, una paraula de més pot espatllar el conte. El conte ha de ser enginyós i sorprenent. Per tant, no ha d'estranyar que allò que més caracteritza l'estil narratiu dels contes d'El Cafè de la Granota –i de la resta de contes de Jesús Moncada– sigui l'agilitat i la concisió expositives.

Aquest capítol, igual que la resta del llibre, està escrit tot en prosa.  És tracta concretament d’un soliloqui, és a dir, un discurs o reflexió en veu alta sense interlocutor.  Està escrit amb el català propi del nord occidental, amb els trets propis de la franja de ponent. Gairebé tot el text és un narració on el net de l’àvia protagonista de la història, que és un narrador omniscient, relata els fets. També hi ha altres narradors secundaris interns com la tia Ramona.

El relat, com és habitual en la prosa de Moncada, és ric en locucions i frases fetes que contribueixen a donar agilitat i un to popular al text, com podrien ser:

Li va escalfar el llit manta vegada

Si no va mau, no bada boca

Que si això i que si allò, i que si tomba i gira

Fins que en tingué prou

Havia covat el seu ressentiment durant anys i panys

Recorda fil per randa

Necessitaren déu i ajut

Sempre tenia la pólvora a torrar

Es veu el trill als garrons

La por se la menja

Pel que fa la morfosintaxi, en aquest conte predominen les oracions compostes com podrien ser  “Tanmateix, no aconseguirem ablanir-li el traspàs, ja que ho diu la tia Ramona, i ella té la mà trencada en agonies” o “Té massa por, i tots els massa són dolents, fins i tot per morir-se”. Tot i així, també hi ha oracions simples com “Però tots ho sabem”. 

En quant al llenguatge, allò que més caracteritza el llenguatge literari d’aquest escriptor és l’oralitat, en especial en el cas de les narracions breus com és aquest conte. Un to de llengua oral que sembla que les històries hagen estat recollides directament de la veu del poble.

Finalment, en quant a la semàntica, es fa referència principalment a la por, la mort i la venjança, que són els temes principals del relat, on els mots  clau podrien ser algunes de les expressions abans esmentades que reflecteixen clarament els camps semàntics predominants d’aquest conte:  “Havia covat el seu ressentiment durant anys i panys”, “Recorda fil per randa” o “La por se la menja”. Un altre mot clau seria la figuera, a través de la qual es desenvolupa tota la història. 

       

CONCLUSIÓ

És un conte que impressiona perquè tracta el tema principal, que és la mort, de manera humorística, seguint l’argument de la discussió que va tenir l’àvia, protagonista del conte, amb el seu marit per la plantació de la figuera.  Al estar escrit en un dialecte del nord occidental, hi ha paraules que no s’entenen o vocabulari típic de Mequinensa (el poble on passa la història) una mica diferent, però que alguns mots per context s’entenen. Tot i així ens ha semblat un dels contes més interessants i entretinguts per l’argument i per l’ús que fa l’autor del llenguatge.

GLOSSARI

Amortallar: embolicar el difunt en la mortalla
Apotecari: aquell que antigament preparava medicaments
Encarcara: perdre la flexibilitat esdevenir rígid

Preludi: esdeveniment que precedeix i prepara quelcom més important.
Esfereïda: espantada.
Esbatanat: obert de bat a bat. 

Afitorar: ferir amb la fitora, una forca de tres dents usada per a pescar. 

Galindaina: adorn de poc valor. 

Entaforar: amagar en un forat o un racó.

Feredat: por intensa.

Veus volanderes: rumors.

Conèixer pam a pam: conèixer completament.
Ser una mosca balba: ser algú que actua calladament i sembla inofensiu.
Tenir la pólvora a torrar: estar disposat a atacar en qualsevol moment.

Veure el trill als garrons: estar a punt de morir.

WEBGRAFIA

• http://www.jesusmoncada.cat/
• http://www.xtec.cat/alfresco/d/d/workspace/SpacesStore/191ba8b8-f65b-4378-9153-ca3f449e4880/conf_Moncada.pdf
• http://catalaalcata.blogspot.com.es/2013/03/jesus-moncada-el-cafe-de-la-granota.html
• https://www.dropbox.com/s/49muw7mrlbtudxi/El%20caf%C3%A8%20de%20la%20Granota.pdf

Alba Olivares i Ramon Manzanera

9. Els delfins

Els delfins, nom del conte que analitzarem a continuació, és el novè capítol del Café de la Granota un recull de catorze relats curts de Jesús Moncada escrits entre els anys 1980 i 1985. La major part d’aquests relats situen l’acció en la dècada dels anys cinquanta. L’escenari en què es desenvolupen els contes té com a centre la vila de Mequinensa al Baix Cinca.

El títol del conte que analitzarem és Els delfins, és un títol que podem justificar explicant el significat que la paraula delfins té en aquest conte, els delfins són aquells que hereten un càrrec important, terme especialment utilitzat en la monarquia francesa.

La història d’aquest conte té lloc a un poble on cada cop que hi havia un enterrament la gent es barallava per ser la primera persona a donar el condol a la família. El narrador i protagonista d’aquesta història, en Miquel, ha estat l’encarregat d’aquesta feina tot i que no amb el beneplàcit de tothom, en aquest capítol, ens explica com en l’últim enterrament al què ha estat ha fet la seva feina magníficament.
En Miquel està molt satisfet de la feina que fa, per tant, creu que ningú podria fer-la millor que ell i aquesta és la seva màxima preocupació. Al protagonista d’aquest conte el preocupa que quan ell sigui l’enterrat hagi algú que sigui capaç de fer la seva feina tan bé com ho faria ell, tot i que té tres candidats no creu que siguin capaços de fer-ho mai tan bé com ell.

A més d’en Miquel, que com ja hem dit era el protagonista i narrador de Els delfins, hi ha més personatges com ara el difunt del capítol anomenat Constantí Cirera i la seva vídua la Carme a més dels tres possibles substituts d’en Miquel que són en Joan Campells, en Joaquim Coloma i en Pere Cistella.

Aquest és un conte que consta d’un temps intern d’un dia aproximadament i d’un temps extern no definit, si parlem d’espai, no especifica en tot moment però la major part del capítol el podem situar dins d’una església on en Miquel explica els fets i per tant ens trobem davant d’un ambient d’enterraments.

Quant a tècniques de comunicació literària i elements d’estil i a recursos tipogràfics i lingüístics podem destacar l’agilitat, pròpia de l’escriptura de Moncada, calculada al mil·límetre per tal que no hi hagués ni una sola paraula de més, a més, podem destacar també l’ús dels soliloquis en què un personatge narra directament la història.

El fet que les històries es posin en veu d’un personatge com ara en Miquel fa que trobem occidentalismes i formes locals al llarg de tot el conte a més d’això allò que caracteritza el llenguatge d’aquesta història és l’oralitat que fa que les històries hagin estat recollides del poble directament.

Això ho podem veure exemplificat amb algunes paraules que apareixen en aquest capítol com túmul, atorrollar i gallejar (que signifiquen monument en forma de turó, confondre a algú i fer veure que ets important, respectivament).

Altres occidentalismes són per exemple “les coses ixen rodones” que significa les coses van/surten rodones, “patolla” que significa embolic/quelcom no organitzat, “envestir” que significa topar o “ataüllar” que significa matar.

Si parlem de la morfosintaxi, podem dir que en aquest capítol trobem frases simples i coordinades encara que en la major part del text apareixen oracions subordinades tant adverbials, com adjectives, com substantives.

Si parlem de la tipografia podem dir que durant tot el capítol es manté el mateix estil, la mateixa mesura i color negre de la lletra.

L’últim tret que destacarem d’aquest conte és el tractament irònic que reben la mort i els rituals funeraris per part de Jesús Moncada que els lleva transcendència i els aporta quotidianitat.

Personalment és un conte que ens ha agradat molt, ja que reflecteix temes que estan molt presents en els pobles com per exemple l’enveja, que es veu reflectida entre la gent del poble als qui li agradaria estar al lloc d’en Miquel.
A més, també podem veure que en els pobles l’opinió de la gent i les aparences són molt importants tal com podem veure quan tots els personatges volen ser els primers en donar el condol i quedar millor que la resta.

Per últim, allò que més ens ha agradat del conte és el to irònic amb què Moncada tracta la mort i els rituals funeraris durant tot el capítol i aquest és un fragment ho reflexa clarament:

Joan Campells, l'adroguer del carrer Major, és massa baixet, li falta corpenta, els del dol gairebé s'haurien d'ajupir. Joaquim Coloma, el ferrer, té presència -sense arribar, ni de bon tros a la meva-, tanmateix, resulta bastot i un pèl tibat; el seu pare ja ho era de pinxo, i, ja se sap, qui és fill de gat una hora al dia caça rates. Pel que fa a Pere Cistella, el llaüter, té una cosa que no m'agrada: he observat que resulta més efusiu en els enterraments de la gent important que en d'altres. No ho sé, no ho sé...

Laura Ruiz i Lorena Pérez

10. Un enigma i set triconis

Context

El capítol procedeix del llibre El cafè de la Granota de l’escriptor català Jesús Moncada, nascut a Mequinensa l’any 1941. Segons el propi Montcada cada conte ha de dir allò que es vol dir amb les paraules i les pàgines justes, una paraula de més pot espatllar el conte. El conte enginyós i sorprenent que arribi a la consciència del lector. El conte es situa en la postguerra, entre els anys 1950 i 1960, en el nostre capítol el cronista destaca el principi dels anys 60.

El significat o contingut temàtic

-         Sentit del títol: Un enigma i set tricornis té com a referència a l’àrbitre pirata de la temporada del 60 i els set tricornis als set destinats a la vila.

-         Tema: Primer parlen sobre els guàrdies civils que estaven destinats a la vila. Després parlen de la Salomé, la cotorra del poble, que va haver d’exiliar-se obligada pels vilatans. Posteriorment parlen de l’inici de la història que té com a protagonista un àrbitre pirata que simulava el xiulet de l’àrbitre real en les accions de perill de l’equip rival. L’àrbitre pirata se sent culpable dels seus fets i es confessa al mossèn de la vila. Aquest, fanàtic de l’equip, li diu que no ho pot deixar ara que l’equip es juga en l’últim partit el descens de categoria. El mossèn li confessa al narrador de la història qui era l’àrbitre pirata. Al final del capítol es pregunta si era el sergent comandant de post de la vila.

-         Personatges: Cristòfol Vallcorna (cronista), Mossèn Silvestre (mossèn del poble), Epifiano Torrijos “la Broca” (primer guàrdia), Don Hermógenes Martínez (sergent comandant del post i àrbitre pirata).

-         Temps: La història està posteriorment als fets que van ocorreguts als anys seixanta.

-         Espai: El capítol transcorre al poble de la Mequinensa entre el cafè de la Granota, el camp de futbol, la rectoria i ca la Marieta Peris.

El significat, l’estructura del text

            Tècniques de comunicació literària i elements d’estil

-         L’obra està escrita en prosa.

-         Té un gènere històric, humorístic, irònic i futbolístic.

-         Té un lèxic català nord occidental, molt oral, ràpid, àgil i concís, enginyós i sorprenent, ha de captar l’atenció del lector.

Recursos tipogràfics i lingüístics

-         Tipografia: Tot el capítol està escrit amb la mateixa lletra, mateixos marges i mateix color (negre).

-         Figura retòrica: Ironia com a figura predominant en el text.

-         Morfosintaxi: En aquest capitol es connecten frases simples amb compostes. De les compostes estaquem l’aparició de coordinades i de subordinades substantives i de relatiu.

-         Semàntica: Destaquen els mots referits als camps semàntics de la política i del futbol.

-         Valoreu: És un text  amb llenguatge de l’època ja que hi ha paraules que actualment no s’utilitzen.

-         Parla la postguerra de la Guerra Civil espanyola entre el 1936 i 1939. Aquest poble de la Mequinensa es conegut per haver sigut uns dels pobles destacats durant la batalla de l’Ebre. En l’època del capítol es troba sota una dictadura com la resta d’Espanya.

Aquest capítol ens ha agradat perquè tracta diferents temes com són la guerra, postguerra, dictadura, vida al poble i temes esportius com el futbol i l’odi als arbitres des de temps immemorables.

Ivan Oliva i Carlos Gutierrez 

11. Amarga reflexió sobre un manat de cebes

12. L'assassinat del Roger Ackroyd

Vocabulari:
- Clissar: veure.
- Guipar: mirar d'amagat.
- Hòstima: manera vulgar de dir “Hòstia”.
- Tupí: formatge.
- Galindaines: Cosa insignificant , de poc valor i poca importància , que es mostra sota una aparença falsa per tal d'impressionar algú .
- Morral: bossa.
- Llaüt: embarcació de poc tonatge.
- Somera: ase femella.
- Escarxofar: Posar-se ben ample en un seient amb tota comoditat.
- Guillar: fugir
- Burxa: Vareta de ferro terminada en punxa, com la usada pels burots, etc., per a examinar les càrregues.
Context:
Aquest és el 12è capítol del llibre “El cafè de la granota” de Jesús Moncada, un recull de contes escrit entre els anys 1980 i 1985. La majoria de les accions de l’obra es situen als anys 50 al poble natal de l’autor, Mequinensa, situada a la comarca aragonesa del Baix Cinca.
Els contes es van escriure en plena dictadura franquista, i malgrat tenir un cert aire crític, mai van ser censurats. Trobem moltes referències a la Dictadura, als guàrdies civils, els ‘’tricornis’’ i als grups polítics que estaven perseguits durant l’època. Per tant, la seva font principal d’informació va ser la pròpia experiència en primera persona dels esdeveniments que vivia i escoltava.
Podríem dir que la motivació de l’autor es retratar la vida del seu poble, les seves creences, costums, pors i preocupacions. Moncada les va portar a l’extrem fent així de fets quotidians situacions extraordinàries i crítiques.
El conte té una estructura de soliloqui amb interlocutor mut. El seu punt fort és el gran final inesperat i el fet que està explicant dues històries alhora: la del llibre que s’està llegint el protagonista i la del propi protagonista. El conte estaria situat al realisme social, encara que portat a un extrem quasi irreal.
Jesús Moncada, en alguns contes, explica els fets i les causes i amaga el desenllaç fins al final (i, en alguns contes, fins i tot no el revela, deixant que el lector dedueixi el final). En altres contes ens diu al començament revela el final del conte, fent així que el més important sigui el contingut.
L’assassinat de Roger Ackroyd
Com a la resta de contes, es situa a finals dels anys cinquanta a la vil·la de Mequinensa, concretament a casa d’en Damià, el protagonista, al despatx del seu amic Sebastià i a la plaça. El conte es desenvolupa en dos dies; una nit i el matí del dia següent. El tema principal d’aquest capítol és com pot arribar el fanatisme a la violència. Un aficionat a les novel·les de detectius arriba fins a l’extrem de voler disparar a un amic per haver-li desvelat el final d’una història, i fins i tot dispara, encara que li dona per equivocació a una somera.
El títol d’aquest capítol té un gran significat, ja que en Damià és un apassionat a les novel·les de detectius i li encanta comentar-les amb els seus amics. El desvetllament de qui ha assassinat al Roger Ackroyd és el motiu pel qual dispara el protagonista ,i per tant, el títol reflecteix clarament el conte.
Hi ha un únic narrador del qual sabem que pensa en cada moment i el que pensava durant els fets ja que estava present, és el protagonista. Justifica al Sebastià, amic seu i jutge de pau de la vil·la, que tenia motius per disparar al Teodor de Peris. En Sebastià no li contesta en cap moment, és a dir, és un monòleg.
Els fets, tal i com els explica, van ocórrer perquè s’estava llegint una novel·la d’Agatha Christie titulada “L’assassinat del Roger Ackroyd i no el deixaven d’amoïnar. Tenim dues històries en una, ja es va seguint el fil argumental de la novel·la alhora que el del conte en si.
Explica els problemes que té per llegir: la seva dona Dorotea no el deixa quedar-se fins tard i quan arriba un moment on té tranquil·litat i pot llegir sense cap problema, arriba un amic amb el camió per descarregar mercaderies i el pertorba. En un moment del capítol, la dona també s’enfada amb el seu marit perquè no tracta bé al seu germà a causa de que l’interromp mentre li està explicant la història.
En Damià s’enfada moltíssim perquè en Teodor li desvela el final de la novel·la mentre ell li estava explicant la història al Sebastià, el seu cunyat. En un moment de bogeria i ràbia, en Damià dispara amb la seva escopeta al Teodor i li dona, per sort, a la somera d’en Joanet Cistella. A continuació afirma que li hagués fet un altre tret però que es va desmaiar veient la sang de la somera.
El conte té una gran originalitat, ja que combina la temàtica principal amb la de la novel·la llegida pel Damià, que en certa manera estan relacionats. A més, té gran expressivitat, aconseguida gràcies a la narració en primera persona, que aporta més credibilitat i més sinceritat al conte. La història del Damià reflexa els impulsos i les males reaccions que podem tenir degut a maneres d’actuar o de ser dels altres, que fa que el lector es sentin identificats amb el protagonista, encara que la seva reacció sigui clarament exagerada.
Trobem que el conte està escrit en diàleg però no és un diàleg entre dues persones , sinó que el protagonista fa un monòleg. El llenguatge és col·loquial, potser perquè el narrador coneix a qui està parlant. El narrador utilitza sovint frases dites en el moment que està narrant i parla d’altres personatges involucrats. La majoria del conte està escrit en estil indirecte, encara que trobem moltes frases en estil directe.


Marc Rider i Marta Pérez

13. Amor fatal en decúbit supí

Títol

El decúbit supí, és el nom que rep la postura corporal quan estem estirats cap amunt. 

Significa: assassinat per amor amb aquesta postura corporal. 

Tema del conte

Fugir dels problemes en aquest cas amb la mort o amb la violència i no assumir les 

conseqüències que aquest poden portar.

Narrador 

El narrador és omniscient, parla en tercera persona. Coneix tots els detalls de la història que està explicant. No hi ha cap altre narrador que aporti cap altre informació. 

Estructura i argument del conte

El conte és un soliloqui amb un únic narrador, està estructurat amb una introducció, nus i desenllaç.  

A la introducció se’ns presenta al protagonista i la seva situació. El senyor Gervasi Fonolleda, quan sonen les dotze, s’estira dels cabells i cau en una curta però intensa paranoia. Acaba de ser infidel a la seva dona i encara sense vestir i amb la “culpable” estirada al seu sofà despullada pensa en tot el que podria pensar d’ell la seva filla la seva dona o  tota la generació Fonolleda. 

Seguidament, comença el nus de la història, quan després de donar voltes i més voltes intentant no mirar el cos nu de la dona per no caure un altre cop a la temptació, la seva mirada passa per un puny al que havia servit sempre de tallapapers. 

Finalment, al desenllaç, acaba amb el problema travessant sis vegades el quadre de la Claudia Cardinale. 

Definició de l’espai on es desenvolupa l’acció

- Espai general: Les Terres de l’Ebre, Mequinensa, Franja de Ponent. 

- Espai concret: Despatx del senyor Gervasi Fonolleda. 

Montcada ambienta les seves narracions en la Mequinensa, però el converteix en un poble qualsevol, adquirint així una dimensió universal. El marc geogràfic és sempre un escenari on es desenvolupen els temes principals, però mai la finalitat. En aquest conte, les accions transcorren al despatx den Gervasi, al primer pis de casa seva. El temps en el que transcorre el conte és a les 12 de la nit, ja que diu que acaben de tocar el rellotge del campanar del poble, i durant tot el capítol no passen més de 15 minuts aproximadament. 

Món interior dels personatges

En Gervasi és infidel a la seva dona, i està constantment preocupat pel que ha fet. També hi ha un moment al que es pregunta què és el que la Natàlia pensaria d’ell si veiés la situació pel forat del pany de la porta com de costum, adonant-se de la gravetat de la situació.

Personatges del conte

Gervasi Fonolleda: Es propietari d’una empresa minera. Li agrada la Claudia Cardinale amb la que es infidel a la seva dona. Es mostra constantment preocupat pel que ha fet.

Claudia Cardinale: Personatge del quadre. 

Júlia: Casada amb en Gervasi. Es bastant major.

Familia fonoelleda: Els tiets eren persones díscoles (tenien relacions). 

Julieta: Filla d’en Gervasi.

Natàlia: Minyona de confiança de la casa.

Estil; llenguatge i vocabulari

Montcada va manifestar “expressis verbis” en diverses ocasions, és a dir, que el conte ha de ser ràpid i concís.

El llenguatge autòcton de les terres de l’Ebre i de la Franja de Ponent. Expressions locals de Mequinensa i territorials, és a dir, de les terres occidentals.

Algunes paraules pròpies del català occidental:

• Atallar: Sortir a trobar a algú impedint-li continuar el seu camí.
• Panteixant: Respirar amb fatiga i violència.
• Diplodocus: Dinosaure terrestre d’uns 25 metres de longitud, cap petit, cos baix i coll i cua molt llargs, era herbívor i va viure durant l’era secundària. 
• Ignomínia: Deshonor, descrèdit de qui ha perdut el respecte dels altres a causa d’una acció indigna o vergonyosa.
• Espill: mirall.

L’humor i ironia: La crítica social i política

Al conte, Montcada utilitza certa ironia per narrar els fets. Aquest humor es pot veure sobretot al fet de que es passa el conte descrivint l’escena fent pensant que el cos de l’amant està estès al sofà, i al final fa un gir d’argument dient que Gervasi apunyala un retrat.  Al conte també fa una crítica social, mostrant-nos la hipocresia de Gervasi davant de la situació, ja que s’intenta convèncer de que no pot cometre el mateix error dues vegades, reprimint els seus verdaders sentiments. 

Xavi Castillo, Eva Barrero i Carla Rabaneda

14. Guardeu-vos de somiar genives esdentegades

• El títol és «GUARDEU-VOS DE SOMIAR GENIVES ESDENTEGADES». Això es degut al somni ja que quan somnia algú que li cauen els queixals vol dia que algú de la família morir.

 L’assumpte principal d’aquest capítol es tracta d’una malaltia que té en Carles, el fill de la Gabriela, que es un personatge principal. Els subtemes són el viatge que fa en Marcel·lí , que és el marit de la Gabriela, a Tortosa. D’altra banda un subtema es la sobreprotecció que la Gabriela amb el seu fill, ja que esta molt obsessionada. Els motius del viatge a Lleida es per esbrinar que li passava al Carles. Doncs quan es troben allà una persona li diu a la Gabriela que la malaltia es incurable, que hi ha una persona que li esta provocant aquest mal al nen. Alhora li diu que quan arribin a casa la primera persona que li faci un peto serà la culpable. Tan mateix la Gabriela sentí això va agafar un ganivet per punxar al primer que s’acostés al seu fill. 

Els personatges principals són: 

• La Gabriela, és la mare d’en Carles. La funció que fa és la mare obsessionada amb el seu fill i arriba fins tots els extrems pel seu fill. Es el personatge principal per encarrilar el capítol i seguir l’historia. Tenim un estereotip sobre ella ja que la veiem com l’heroi del seu fill.
• En Carles és el fill de la Gabriela i Marcel·lí, deduïm que té entre 5 i 8 anys. La seva funció és que tot passa per que té una suposada malaltia.
• El Marcel·lí és pare d’en Carles i marit de la Gabriela. La seva funció es que la seva dona el té mig abandonat per la obsessió que pateix amb el seu fill, doncs ell se’n va a Tortosa de viatge i allà te una amant.
• La Carlota, es la mare d’en Marcel·lí. La seva funció és encarregar-se de que la seva nora faci més cas al seu fill. 
• L’Adelaida és la mare de la Gabriela. La seva funció a l’obra és la que li fica al cap totes les coses a la seva filla, ja que ha estat ella qui ha tingut el somni.
• En Ramon és el xofer de l’autocar. Es un personatge figurant.
• Doctor Beltran és el metge del poble. La seva funció a l’obra es el metge del poble on viu la Gabriela amb la seva família i li diu a la Gabriela que el seu fill no té res.

El temps és intern i l’acció transcorre durant un dia. El narrador és extern ja que no participa directament a l’obra però si dona el seu de vista. El narrador te veu en 3a persona també es un narrador omniscient perquè sap tot el que passa incloent els sentiments i sensacions dels personatges. En l’obra hi ha diferents escenaris, el primer pasar al poble on viu la Gabriela i la seva família. El segon es Lleida on viatja la Gabriela amb el seu fill. I per últim a Tortosa on va de viatge en Marcel·lí. El tipus de gènere que predomina aquest capítol es gènere literari en narrativa. En Jesús Moncada explica una història que no sabem si esta basada en fets històrics o imaginaris. Es narrativa per que intervenen els mateixos personatges en llocs i temps determinats. Es una narració lineal de la historia on apareixen diàlegs entre els personatges. La forma de presentació es bàsica. És a dir es introduïa per un plantejament, on coneixem als personatges principals , tot seguit el nus, on es desenvolupen tots els fets, i finalment el desenllaç, on finalment es planteja el final. Al ser narrativa el text acostuma ser escrit en prosa. L’estructura del conte es basa en passos cap endavant i cap endarrere en el temps. Explica les dues històries paral·leles a la vegada, la de la Gabriela amb el petit Carles i, d’altra banda, la d’en Marcel·lí. El narrador d’aquest conte és extern, dóna el seu punt de vista des de fora, es a dir  que no participa en l’acció directament. El llenguatge emprat és concretament de la varietat septentrional del català occidental, un dialecte que es parla al poble Mequinensa, on transcorre l’acció dels contes del Café de la Granota.

Eva Marchena i Carla Rabaneda