Introducció, espai i temps
El llibre que estem treballant d’en Jesús Montcada, “El Cafè de la Granota”, està format per catorze anècdotes diferents ocorregudes a la comarca del Baix Cinca, situat a la confluència de l’Ebre, el Segre i el Cinca. Aquest poble es diu Mequinensa.
Els fets estan situats uns seixanta anys enrere, més endavant explicarem el per què.
Els fets estan situats uns seixanta anys enrere, més endavant explicarem el per què.
Amb aquests contes podem viatjar a través d’aquesta petita vila: del seu camp de futbol, al seu port, al carrer Major…
El riu, per a Jesús Montcada, era un vincle que unia. El riu no és només un camí per al transport o una font de vida, sinó que des de feia molt de temps el riu s’havia convertit en una important via de comunicacions i de comerç.
A l’hora d’explicar la vil·la de Mequinensa, encara que no sempre dient el seu nom directament, ens explica històries de minaires, burgesos, llaüters… Tots, personatges que d’alguna manera estan relacionats amb la navegació fluvial. Com pot ser: la via de transport del carbó (i dels seus treballadors) i la via de comunicació d’aquella zona.
Al llarg de l’obra se’ns és reflectida la vida quotidiana de la gent de Mequinensa i la importància de les seves costums .
L’escenari temporal es situa a la segona meitat del segle XX, ja que va ser el moment en que els habitants van ser trasllats cap a la “Nova Mequinensa” , ja que on ells hi eren era perillós per com havien quedat els edificis després de la gran riuada. De l’antic poble no en van deixar ni els ciments, el van destruir tot de cap i peus. I aquest fet ens obliga a situar aquests contes abans d’aquella època, com ja hem mencionat amb anterioritat, pels voltants dels anys cinquanta del segle passat. I a més a més d’això, ens donen unes quantes dates a l’obre que ens ajuden a corroborar-ho.
I per acabar de situar l’obra, podríem dir que els fets passant després de l’any 1939, ja que la Guerra Civil Espanyola gairebé no la mencionen. És a dir, que retallem les possibles datacions, de la dècada dels quaranta fins a mitjans de la dècada del seixanta.
Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues
Senyora Mort, carta de Miquel Garrigues és el títol del setè capítol del Cafè de la Granota. Aquest títol no té sentit figurat, senzillament es deu a que es tracta d’una carta que escriu en Miquel Garrigues a la Senyora Mort. Aquest capítol, efectivament, ens mostra com en Miquel explica els orígens de la seva família i la seva tradició. També explica amb detall les diferents famílies amb el mateix cognom que hi ha al poble, perquè la Senyora Mort no es confongui. L’objectiu de la carta és demanar a la Senyora Mort poder ser barquer en el món dels morts un cop mori, ja que no ho ha pogut ser al món dels vius. En Miquel explica també que el seu somni de ser barquer li ve de família. El seu pare ho era, i quan a ell li tocava fer-ho van decidir construir un pont al riu, cosa que li va fer malbé el negoci.
El tema central d’aquest capítol és la força de l’ésser humà per lluitar pels seus somnis. Podem veure que en Miquel, tot i no saber què hi ha després de la mort, envia la carta. Ell ja ha provat com ha pogut de ser barquer a la seva vila, ara busca altres alternatives. També cal destacar el tema mitològic, el senyor Montcada banalitza grans figures mitològiques al llarg del llibre, en aquest cas es tracta de l’antiga Grècia. Aquí veiem que el narrador vol ser l’alter ego humil de Caront. Aquest era el barquer que creuava l’Aqueront cap l’Hades amb els difunts a canvi d’una moneda. El Barquer de Mequinensa és en Miquel Garrigues, que travessava l’Ebre amb minaires, pagesos i cavalleries.
Com a personatges principals tindríem únicament a en Miquel Garrigues, ja que la resta de personatges només són nombrats. Com a secundaris cal destacar a en Miquel Dalmau, “la Clenxa”, l’oncle Campells i l’apotecari del poble, que li fa pensar en escriure una carta a la Senyora Mort.
El relat és explicat en primera persona, en present quan en Miquel explica i justifica per què li ha escrit la carta. La resta, que seria quan explica tot allò que ha ocorregut abans, està en passat. En quant a l’estructura del conte es podria dividir en tres parts: la primera equivaldria al plantejament, la qual comprèn des de l’inici fins què en Miquel comença a explicar què va passar un any abans a la mateixa taula del Cafè de la Granota on actualment està escrivint la carta. La segona part acabaria amb el final de la narració en temps passat. Per finalitzar, a la tercera part, el protagonista explica quin és el seu objectiu o desig, i demana a La Senyora Mort que s’ho pensi, ja que té temps fins que a aquest li arribi l’hora de morir. Tot passa en un poble, no sabem el nom, però no hi ha dubte que ens trobem en l’antiga Mequinensa, la vila natal de Moncada. És un poble petit, allà on tothom es coneix entre sí i els cafès i el carrer és el lloc ideal per a explicar-se històries. Podem veure, no només en aquest capítol sinó que també a tot el llibre, que el temps s’ha aturat degut a la futura inundació del poble.
Tornant al conte podem veure que està escrit d’una manera molt concisa. És un sol·liloqui epistolar. Tot allò s’explica amb les paraules justes, com un relat oral però sense sortir-se massa del tema. Veitem que està escrit en català nord occidental, específicament de la franja de ponent, allà o es troba Mequinensa. No és un narrador omniscient, com a molts altres comtes, està escrit en primera persona, i en Miquel narra els seus pensaments i desitjos. El conte és enginyós i alhora resulta sorprenent, no sabem la intenciò de l’autor fins al final. El capítol està escrit en prosa, però amb forma de carta. Això últim ho podem veure a l’inici i al final:
“Senyora Mort: vostè sap millor que el més eixerit dels savis…
...I que consti, senyora, que no ho dic per ofendre-la.
Seu,
Miquel Garrigues
(dels Garrigues del carrer Nou)”
Cal destacar, d’altra banda. l’ús de la narració per a explicar tot allò que li ha portat a escriure la carta. La descripció, que també apareix, s’usa per a explicar les diferències entre els diferents Garrigues del poble. El narrador també usa diverses frases fetes, això és molt habitual en la prosa de Moncada, aquestes donen agilitat i un to més popular i qüotidià al text. Algunes frases fetes que es poden trobar són:
De més verdes n’he vist madurar: ja he vist abans coses com aquestes, ja tinc experiència en això.
Fer cabal (d’algú): prestar-li atenció, concedir importància a algú, creure-la.
No se li esmuny ni el més pintat: és molt observador, no se li escapa ni un detall de res.
Prendre una cosa per un altre: confondre.
Sense cap ni peus: sense sentit.
Tenir l’ànima amarada de melangia: tenir malenconia, trobar a faltar alguna cosa i trobar-te malament per això.
Vostè sap millor que el més eixerit dels savis: vostè sap moltes coses.
Personatges
Miquel Garrigues: És el narrador de la història i qui escriu la carta. Ell mateix diu que sempre ha sigut un sapastre per als estudis. Va ser barquer durant un temps, després que el seu pare emmalaltís. Ser brquer era el seu somni, però quan van construir un pont que creués el riu se’n va anar tot en orris. Per això mateix va voler ser miner, per a portar llaüts de carbó. En Miquel escriu una carta a la Senyora Mort perquè vol ser el barquer del món dels morts.
Senyora Mort: és la destinatària de la carta.
Miquel Dalmau, “La Clenxa”: és el barber del poble, apareix en diversos capítols. És descrit com un xicot repolit i d’allò més sabut en lletres.
L’Oncle Campells: un homenàs de ferro colat que semblava que no s’hagués de morir mai de la vida però que va cascar-la de sobte mentre jugava a la botifarra.
Els Garrigues del carrer Major: tenen l’ull dret de color blau i l’esquerre de color negre. Se’ls anomena els Garrigues del Dia i la Nit.
Els Garrigues del carrer Nou: tenen l’ull dret de color negre i l’esquerre de color blau. Se’ls anomena Garrigues de la Nit i el Dia.
Garrigues de la plaça de la Carpa: també anomenats “cruïlles” perquè els seus ulls miren a diferents llocs alhora. Tenen el cabell de panolla i sis dits per peu.
La mula de l’oncle Sapera: també és mencionada durant el capítol, dona una guitza a Tomàs de Veriu.
Tomàs de Veriu: és víctima d’una guitza de la mula de l’oncle Sapera.
Gustau: el cafeter, dona la seva opinió del barquer de la vil·la.
El capatàs: era el cap de la mina. En Miquel diu que aquest home destrossava els seus somnis de ser barquer de la villa.
La dona a qui li feia mal el genoll: una dona a la qual envia l’apotecari per a comprar medicina.
L’apotecari: l’home amb qui en Miquel parla per a saber la seva opinió personal, li ensenya un quadre.
Teodor: un dels navegants més fins que s’han vist per l’Ebre, és el personatge principal del quadre.
El senyor Caront: el barquer del món dels morts. Segons en Miquel és massa vell, i li caldria un bon descans.
Els Garrigues al poble de Mequinensa
Al Poble hi ha diversos Garrigues, per ser més exactes, n’hi ha 3. Uns d’ells serien els Garrigues del carrer Nou, o també anomenats “Garrigues de la Nit i el Dia”, per el seu color d’ulls. L’ull dret negre i l’esquerra blau. En Miquel ja deixa ben explicit que ell és un d’aquests, un del carrer Nou. Després també hi eren els Garrigues del carrer Major, que al contrari dels últims, s’anomenaven “els Garrigues del Dia i la Nit” perquè l’ull dret el tenien blau i l’esquerra negre.
I per últim i eren els Garrigues de la Plaça de la Carpa, o també anomenats “cruïlles”, i el motiu tornaven a ser els seus ulls, però en aquest cas era perquè cadascun d’ells mirava cap a un lloc diferent. A més a més, tenen el cabell panolla i sis dits a cada peu.
Glossari
Eixerit: Viu, despert, deseixit. En Patufet és petit i eixerit.
Barrina: Moviment de descens en espiral que pot adquirir accidentalment un avió, quan perd velocitat volant a una incidència superior a la crítica.
Cavil·lar: Fixar la consideració (en alguna cosa) amb excessiva subtilesa o suspicàcia. Cavil·les massa el que li has de dir.
Repolit: molt polit.
Sapastre: Beneitó, ximplet, curt de gambals.
Tracalada: Munió, colla nombrosa.
Estalzí: sutge -> Substància negra dividida en finíssimes partícules que prové de la combustió incompleta de les matèries orgàniques i que es diposita en les xemeneies i els tubs que condueixen el fum.
Arjau: (mot marítim) Barra de ferro o de fusta que, fixada a l'eix del timó d'una embarcació menor, serveix per a moure’l.
Antigor: A la moda o la manera antiga.
Escat: Peix selaci del subordre dels esquals, amb el cos aplatat i de forma romboïdal i el cap rodó, semblant a la rajada i al tauró.
Cargol de mar: Nom donat als mol·luscs gastròpodes que pertanyen a les subclasses dels prosobranquis i dels opistobranquis.
Llaüts: Llagut. Petita embarcació d'arqueig variable aparellada amb vela llatina, per a la pesca i el cabotatge.
Fotimer: Gran quantitat, abundància.
Desori: Estat de desordre i confusió en què no hi ha manera d'entendre's, en què cadascú tira pel seu costat, en què tothom crida, esvalota, mou gatzara, etc.
Pilastra: Massís d'obra de secció rectangular que hom posa de tant en tant en una balustrada, barana, etc.
Barrinaire: El qui barrina, especialment el qui fa barrinades (barrinada: explosió de la càrrega col·locada en una barrinadura, provocada per un explosor).
Melangia: Malenconia.
Corcar: Rosegar el corc (la fusta, els grans, etc.).
Guipar: Mirar d’amagat.
Rebeca Pérez i Andrea Peral
