Informe provisional sobre la correguda d’Elies, nom del conte que analitzarem a continuació, és el cinquè capítol del Café de la Granota un recull de catorze relats curts de Jesús Moncada escrits entre els anys 1980 i 1985. La major part d’aquests relats situen l’acció en la dècada dels anys cinquanta. L’escenari en què es desenvolupen els contes té com a centre la vila de Mequinensa al Baix Cinca.
El cronista vol saber l'hora i la ruta que fa l'Elies preguntant als veïns, els quals donen informació contradictòria fins que, finalment, arriba a saber quin camí va seguir i, el més rellevant, per què corria d’aquella manera.
Entre els veïns trobem el ferrer del poble anomenat Víctor Cardona, Juliet de Peris, el sabater anomenat Jaume Vilanova, la Rosa Arbiol, en Pere Torres i la Carme Noguera.
El narrador d’aquest conte és un cronista que va recollint les dades que aporten els veïns i, per tant, és un narrador extern.
Feia una calor torradora que vol dir que feia molta calor.
Bufava el cerç o la garbinada que significa que bufava el vent de Garbí o el Mestral.
Acaçar lladrucant que vol dir seguir bordant.
Sense solta ni volta que és el mateix que dir sense sentit.
Algunes paraules típiques del llenguatge de Mesquinensa són:
Calcer que significa sabater.
Guipava que vol dir veure.
Cigar que és el mateix que cigarreta.
Aquest relat narra en tercera persona i a partir de la informació que aporten els veïns, la correguda de l'Elies corrents des de casa seva fins a El Cafè del Silveri, on para la línia d'autocars que van cap a Lleida.
L'Elies corre per dir al conductor de l'autocar que no cal que li porti el medicament que li havia encarregat per a la seva dona que, segons el metge, estava a les acaballes i no podria durar gaire més amb vida. L'home es vol estalviar els diners dels medicaments ara que ja no hi ha res a fer perquè se salvi.
Com ja hem dit, en aquest conte apareixen un cronista que és qui narra la història en tercera persona i a qui li importen molt els detalls del que relata, l’Elies que és el protagonista de la correguda i per tant de l’informe i els veïns que són els qui aporten les dades per tal de crear l’informe provisional.
Aquest és un conte consta d’un temps intern d’uns minuts i el temps extern el podem situar a mitjans del 1985, quant a l’espai, podem dir que tot el capítol succeeix als carrers del poble.
Quant a tècniques de comunicació literària i elements d’estil i a recursos tipogràfics i lingüístics podem destacar l’agilitat, pròpia de l’escriptura de Moncada, calculada al mil·límetre per tal que no hi hagués ni una sola paraula de més, a més, podem destacar també l’ús dels soliloquis en què un personatge narra directament la història.
El fet que les històries es posin en veu dels veïns fa que trobem occidentalismes i formes locals al llarg de tot el conte.
Això ho podem veure exemplificat amb algunes expressions que apareixen en aquest capítol com per exemple:
Si parlem de la morfosintaxi, podem dir que en aquest capítol trobem frases simples i coordinades encara que en la major part del text apareixen diferents tipus de subordinades.
Quant a la tipografia podem dir que durant tot el capítol es manté el mateix estil, la mateixa mesura i color negre de la lletra i a més, si parlem dels elements d’estil podem dir que tot el conte està escrit en prosa, és una narració
En aquest conte podem veure un tret molt característic dels pobles que és que tothom s’assabenta de tot el que succeeix i per tant tots els veïns saben quin dia va fer l’Elies la seva correguda i volen saber el motiu.
En aquest, com en tots els contes d’en Jesús Montcada, està present la ironia i el sarcasme com per exemple en la frase Serà el més ric del cementiri.
El to humorístic dels contes d’en Montcada també es present en Informe provisional sobre la correguda d’Elies com podem veure clarament en el següent paràgraf:
... assegura que eren tres quarts de nou del matí –“en punt, noi, en aquell instant acabava de veure l'hora al rellotge del campanar”. Juliet, que sostenia el rem a la bestia, inquieta i repelosa de sentir-se l'estrebada de les tenalles a l'unglot, afirma que eren tres quarts i cinc, basant-se també en el rellotge de la torre. Ara bé, el forner, enfeinat aleshores a descarregar una carretada de sacs de farina a la porta de la fleca, davant mateix de la ferreria, i que així mateix acabava de veure l'hora al campanar, jura per la salut de diversos membres de la seva família -de poc compromís, d'altra banda, com ara la sogra i un parell de cunyats, perquè mai no se sap- que amb prou feines faltaven dotze minuts per a les nou.
Laura Ruiz Rivas i Lorena Pérez Álvarez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada