Els delfins, nom del conte que
analitzarem a continuació, és el novè capítol del Café de la Granota un recull de catorze relats curts de Jesús
Moncada escrits entre els anys 1980 i 1985. La major part d’aquests relats
situen l’acció en la dècada dels anys cinquanta. L’escenari en què es
desenvolupen els contes té com a centre la vila de Mequinensa al Baix Cinca.
El títol del conte que analitzarem és Els delfins, és un títol que podem
justificar explicant el significat que la paraula delfins té en aquest conte, els delfins són aquells que hereten un
càrrec important, terme especialment utilitzat en la monarquia francesa.
La història d’aquest conte té lloc a un poble on cada cop
que hi havia un enterrament la gent es barallava per ser la primera persona a
donar el condol a la família. El narrador i protagonista d’aquesta història, en
Miquel, ha estat l’encarregat d’aquesta feina tot i que no amb el beneplàcit de
tothom, en aquest capítol, ens explica com en l’últim enterrament al què ha
estat ha fet la seva feina magníficament.
En Miquel està molt satisfet de la feina que fa, per tant, creu que ningú podria fer-la millor que ell i aquesta és la seva màxima preocupació. Al protagonista d’aquest conte el preocupa que quan ell sigui l’enterrat hagi algú que sigui capaç de fer la seva feina tan bé com ho faria ell, tot i que té tres candidats no creu que siguin capaços de fer-ho mai tan bé com ell.
En Miquel està molt satisfet de la feina que fa, per tant, creu que ningú podria fer-la millor que ell i aquesta és la seva màxima preocupació. Al protagonista d’aquest conte el preocupa que quan ell sigui l’enterrat hagi algú que sigui capaç de fer la seva feina tan bé com ho faria ell, tot i que té tres candidats no creu que siguin capaços de fer-ho mai tan bé com ell.
A més d’en Miquel, que com ja hem dit era el protagonista
i narrador de Els delfins, hi ha més
personatges com ara el difunt del capítol anomenat Constantí Cirera i la seva
vídua la Carme a més dels tres possibles substituts d’en Miquel que són en Joan
Campells, en Joaquim Coloma i en Pere Cistella.
Aquest és un conte que consta d’un temps intern d’un dia
aproximadament i d’un temps extern no definit, si parlem d’espai, no especifica
en tot moment però la major part del capítol el podem situar dins d’una
església on en Miquel explica els fets i per tant ens trobem davant d’un
ambient d’enterraments.
Quant a tècniques de comunicació literària i elements
d’estil i a recursos tipogràfics i lingüístics podem destacar l’agilitat,
pròpia de l’escriptura de Moncada, calculada al mil·límetre per tal que no hi
hagués ni una sola paraula de més, a més, podem destacar també l’ús dels
soliloquis en què un personatge narra directament la història.
El fet que les històries es posin en veu d’un personatge
com ara en Miquel fa que trobem occidentalismes i formes locals al llarg de tot
el conte a més d’això allò que caracteritza el llenguatge d’aquesta història és
l’oralitat que fa que les històries hagin estat recollides del poble
directament.
Això ho podem veure exemplificat amb algunes paraules que
apareixen en aquest capítol com túmul, atorrollar i gallejar (que signifiquen
monument en forma de turó, confondre a algú i fer veure que ets important,
respectivament).
Altres occidentalismes són per exemple “les coses ixen
rodones” que significa les coses van/surten rodones, “patolla” que significa
embolic/quelcom no organitzat, “envestir” que significa topar o “ataüllar” que
significa matar.
Si parlem de la morfosintaxi, podem dir que en aquest
capítol trobem frases simples i coordinades encara que en la major part del
text apareixen oracions subordinades tant adverbials, com adjectives, com
substantives.
Si parlem de la tipografia podem dir que durant tot el
capítol es manté el mateix estil, la mateixa mesura i color negre de la lletra.
L’últim tret que destacarem d’aquest conte és el
tractament irònic que reben la mort i els rituals funeraris per part de Jesús
Moncada que els lleva transcendència i els aporta quotidianitat.
Personalment
és un conte que ens ha agradat molt, ja que reflecteix temes que estan molt
presents en els pobles com per exemple l’enveja, que es veu reflectida entre la
gent del poble als qui li agradaria estar al lloc d’en Miquel.
A més, també podem veure que en els pobles l’opinió de la gent i les aparences són molt importants tal com podem veure quan tots els personatges volen ser els primers en donar el condol i quedar millor que la resta.
A més, també podem veure que en els pobles l’opinió de la gent i les aparences són molt importants tal com podem veure quan tots els personatges volen ser els primers en donar el condol i quedar millor que la resta.
Per
últim, allò que més ens ha agradat del conte és el to irònic amb què Moncada
tracta la mort i els rituals funeraris durant tot el capítol i aquest és un
fragment ho reflexa clarament:
Joan Campells, l'adroguer del carrer Major, és massa baixet, li falta corpenta, els del dol gairebé s'haurien d'ajupir. Joaquim Coloma, el ferrer, té presència -sense arribar, ni de bon tros a la meva-, tanmateix, resulta bastot i un pèl tibat; el seu pare ja ho era de pinxo, i, ja se sap, qui és fill de gat una hora al dia caça rates. Pel que fa a Pere Cistella, el llaüter, té una cosa que no m'agrada: he observat que resulta més efusiu en els enterraments de la gent important que en d'altres. No ho sé, no ho sé...
Laura Ruiz i Lorena Pérez
Molt bon anàlisi, realment útil, com Moncada, és breu i directe!!
ResponElimina